El rerefons de la independència

(Article publicat a Crònica Global el 18/09/2013)

Admeto que, mentre escoltava atentament els discursos dels líders dels grups parlamentaris catalans amb motiu del Debat de Política General intentant fer-ne una anàlisi des del punt de vista de la comunicació política, de sobte em va assaltar un sorprenent sentiment de fraternitat cap alguns amb qui pràcticament no comparteixo cap altra cosa que la condició de català, com ara el mateix president Mas. No el conec personalment i, per tant, més enllà de les profundes discrepàncies ideològiques sóc incapaç de sentir una animadversió personal cap a ell, però l’altre dia em vaig adonar d’una cosa que ja intuïa però que mai no havia vist amb tanta claredat: no vull separar-me ni d’ell ni de la immensa majoria dels meus conciutadans, sigui quina sigui la seva ideologia. Entenc que quan dic això estic desposseint la política catalana i, per extensió, l’espanyola d’una de les seves principals raons de ser avui dia, per no dir la més fonamental: la confrontació entre partidaris i detractors de la independència, essencialment basada en la dialèctica amic/enemic de la qual parlava Carl Schmitt. Aquesta dialèctica consisteix a tenir molt clar quins són els nostres amics, és a dir, els qui demostren la seva adhesió indestructible a la nostra causa, sense matisos. Tota la resta són enemics: o estàs amb mi o estàs contra mi. A la Catalunya d’avui “la moderació serà estigmatitzada com a virtut de covards”, parafrasejant un del pares del pensament liberal conservador, Edmund Burke, a la seva obra Reflexions sobre la Revolució Francesa. Si t’entestes a trobar fórmules transaccionals o de concòrdia et penjaran el capell d’anticatalà o botifler.

Òbviament, a mi el que em preocupa no són ni Mas ni Junqueras, sinó en Jaume, l’amo del bar de la cantonada amb qui sempre he mantingut una relació personal estupenda però que, des que va començar el procés de reduïment de la política catalana a la qüestió de la independència, s’ha enterbolit considerablement. El problema per a mi no són els líders polítics sinó en Jaume, o el veí del quart, o encara més, el meu sogre. Insisteixo, jo no em vull separar d’ells i per això no entenc la seva fixació, perquè no ens enganyéssim, la independència que Mas i Junqueras interessadament plantegen en termes estrictament territorials o polítics (ahir van arribar a dir que estimen Espanya, però que no es fien de l’Estat espanyol) cal plantejar-la també o, més ben dit, sobretot des d’un altre punt de vista al meu parer més important. Perquè és molt probable que es doni el cas que aquell amb qui no volen conviure no sigui el qui viu a Madrid, a Sevilla o a Santander, sinó el seu veí, el seu company de feina o el seu cunyat, en definitiva amb el català que viu la seva catalanitat d’una altra manera, que pot ser tant o més intensa que la dels independentistes i que, en tot cas, fins ara s’ha sentit part i d’alguna manera artífex de la societat catalana. Els independentistes haurien d’entendre que la seva anhelada independència no només suposa el trencament amb la resta d’Espanya sinó també amb prop de la meitat del poble català, aquells que preferim continuar essent plurals i diversos en la nostra pròpia identitat i que considerem que catalanitat i espanyolitat són perfectament compatibles, perquè ser catalans és la nostra manera de ser espanyols.

Abans deia que si t’entestes a trobar fórmules transaccionals o de concòrdia et penjaran el capell d’anticatalà o botifler, cosa que em sembla especialment perillosa, perquè, seguint Burke, sóc partidari de trobar solucions intermèdies que no comportin grans ruptures amb la nostra constitució històrica, en la mesura en què correm el risc de perdre herències importants que en bona part expliquen la nostra història i ens donen claus per a la interpretació del nostre present així com del nostre futur. En aquest sentit, s’ha de dir que quan els independentistes proposen acabar amb el proverbial pactisme català i desespanyolitzar Catalunya mitjançant un trencament abrupte del paraigua jurídic i de l’espai de convivència de què catalans i espanyols no catalans ens hem anat dotant, per bé o per mal, al llarg de més de cinc-cents anys el que en definitiva proposen és descatalanitzar Catalunya, en la mesura en què Catalunya és part indissociable d’Espanya i viceversa.

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo Uncategorized

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s