El debat ensorrat i la consellera Rigau

Amb motiu de la darrera interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), del passat 6 de març, sobre el castellà a l’escola pública a Catalunya, el govern de la Generalitat amb la consellera Rigau al capdavant es va afanyar a bastir una inversemblant interpretació sobre la decisió judicial. Una lectura que, per bé que no resistiria cap anàlisi racional, és perfectament compatible amb l’habitual victimisme del nacionalisme lingüístic, segons la qual amb aquesta decisió el TSJC estableix que n’hi ha prou amb que un sol alumne demani ser escolaritzat en castellà perquè s’obligui a la resta del seus companys a doblegar-se a la seva voluntat tot obligant-los a rebre les classes en aquesta llengua. Finalment, la consellera va donar carpetada a l’assumpte declarant, sense immutar-se, que la Generalitat no donarà compliment a una interlocutòria que “només vol trencar la convivència”.

El que passa és que el que diuen el Govern i els seus afectes que diu la interlocutòria no és cert, ni de bon tros, per molt que el discurs hagi calat ràpidament. Sense cap ànim de trencar la convivència ni de traspassar cap línia vermella, m’agradaria aclarir un parell de coses sobre aquesta interlocutòria dictada el 6 de març en què el TSJC no feia res més que donar resposta als recursos presentats per les parts litigants –d’una banda, una ciutadana mare d’un escolar català i, de l’altra, l’advocacia de la Generalitat de Catalunya- enfront d’una interlocutòria anterior del mateix TSJC, dictada el 3 de gener. És cert que, encara que fora de desitjar, no se li pot demanar al comú dels ciutadans que es llegeixin ambdues interlocutòries; però, en canvi, a qui no només se li pot demanar, sinó que li ho hem d’exigir és a tota una consellera d’Ensenyament, com a mínim abans de referir-s’hi. Però no. Resulta molt més senzill desatendre el contingut de la resolució judicial i avivar una vegada més l’espantall de la persecució del català.

Mitjançant la interlocutòria del 3 de gener el TSJC acordava “requerir a la Conselleria d’Ensenyament perquè adopti les mesures precises a fi d’adaptar el sistema d’ensenyança lingüística, en tot allò que afecti al fill de la recurrent, a la nova situació creada per la declaració de la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional (TC), que considera també el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyança de Catalunya juntament amb el català”. Però la demandant va interpretar que l’expressió “en tot allò que afecti al fill de la recurrent” suposava estrictament l’atenció individualitzada de l’alumne en aquesta llengua, i per això va presentar l’esmentat recurs en què demanava que s’exigís a la Conselleria d’Ensenyament que “adopti les mesures necessàries perquè el seu fill rebi, juntament amb els seus companys, una ensenyança bilingüe, això és, una ensenyança conjunta en les dues llengües oficials, de forma proporcionada i sense desequilibris entre elles”. No entraré a valorar la procedència dels arguments de la recurrent, que, si més no, a mi em semblen prou assenyats. I segurament no només a mi: estic convençut que la immensa majoria dels catalans –independentment de la seva llengua materna- hi estaria d’acord si no fos perquè d’aquesta mena d’informació només se n’assabenten a través del discurs del nacionalisme lingüístic obstinat en imposar a Catalunya, territori essencialment bilingüe, el seu monolingüisme de curta volada.

L’ensenyança en castellà a Catalunya: un dret i no un privilegi

Sigui com sigui, en la interlocutòria del 6 de març el TSJC aclareix que “el sistema s’ha d’adaptar a tota la classe (o unitat escolar) de la qual forma part l’alumne”, perquè, altrament, només hi hauria dues opcions: la separació del fill de la recurrent en una classe a part, o bé l’atenció individualitzada en castellà, fórmula aquesta última rebutjada per la doctrina del Tribunal Constitucional en la mesura que suposa una discriminació pràcticament idèntica a la segregació dels alumnes per raó de llengua habitual. El TSJC fonamenta la seva decisió en la sentència 31/2010 del TC (la rebregada sentència de l’Estatut), que considera “perfectament legítim que el català, atès l’objectiu de la normalització lingüística a Catalunya, sigui el centre de gravetat d’aquest model de bilingüisme”, encara que matisa que això no ha de significar en cap cas “l’exclusió del castellà com a llengua docent”. “Essent així que ambdues llengües han de ser no només objecte d’ensenyament, sinó també mitjà de comunicació en el conjunt del procés educatiu, és constitucionalment obligat que les dues llengües cooficials siguin reconegudes pels poders públics competents com a vehiculars”. De la doctrina del TC, doncs, es desprèn un dret, i no un privilegi condicionat a una sol·licitud prèvia dels pares, a rebre l’ensenyança en la llengua habitual en el marc d’un model bilingüe en què es perfectament legítim que el català sigui el centre de gravetat amb el benentès que el castellà –reduït en el nostre actual model a dues hores de classe a la setmana- tingui una presència a les aules més consistent amb el seu ús social. Aquest és, pel que fa a la llengua, l’autèntic esperit de la blasmada sentència del TC sobre l’Estatut. A mi no em sembla que això suposi cap atac a la llengua catalana ni a la convivència a Catalunya, però, és clar, m’imagino que deu ser perquè jo defenso el bilingüisme i la presència del castellà a l’escola catalana… Qui sap? Lògic, en qualsevol cas.

El que es diu i el que es fa

Ara bé, el que potser ja no resulta tan lògic, atès el discurs oficial del Govern i de la resta dels partits defensors de l’statu quo lingüístic, és que la pròpia advocacia de la Generalitat basés el seu recurs contra la interlocutòria del TSJC del 3 de gener en la doctrina del TC en general i, el que és més important, en la sentència de l’alt tribunal sobre l’Estatut en particular. Després de tot el que vam haver de sentir sobre la sentència, de la qual es va arribar a dir que posava en perill el nostre model de convivència i que pràcticament condemnava la llengua catalana a la desaparició, ara resulta que aquella sentència serveix com a base per a la defensa de la Generalitat. Llavors, en què quedem? És evident que per fonamentar qualsevol posició en seu judicial hom s’ha de valer d’arguments legals i jurisprudencials. No obstant això, resulta si més no paradoxal el fet que l’advocacia de la Generalitat precisament basi la seva defensa sobretot en la fins ara nefanda sentència de l’Estatut, que en darrera instància avala la constitucionalitat d’un model de conjunció lingüística amb una certa preeminència del català a l’escola pública catalana, sempre –convé recordar-ho- que això no suposi l’exclusió del castellà com a llengua docent, que és el que malauradament succeeix a Catalunya. Això demostra que el Govern no té cap inconvenient a atiar en l’esfera pública un discurs demagògic i ben diferent del que conforme a la lògica pot defensar, prevalent-se una vegada més del desconeixement general per a aprofundir el sentiment de greuge en què es basa la seva força. Desfem d’una vegada la confusió: l’únic problema lingüístic que hi ha a Catalunya és que els nacionalistes es neguen a reconèixer el castellà com a llengua pròpia de Catalunya, ni més ni menys. No n’hi ha d’altre! Mentrestant, els nacionalistes continuen anul·lant el debat argumentant, de seguida que algú posa en dubte el model lingüístic a l’escola pública, que a Catalunya no hi ha cap conflicte social per la llengua. I és clar que no n’hi ha de conflicte social, però no precisament gràcies a les seves polítiques sinó a pesar d’aquestes.

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo La cuestión catalana, Nacional

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s