Visions de Catalunya

La polèmica està servida: El diari britànic The Times diu que “Catalunya és una bomba de rellotgeria pitjor que Xipre”. Me’n assabento a través de la premsa local, en què hi trobo interpretacions dissímils i fins tot contradictòries, i m’afanyo de seguida a trobar l’origen d’una manifestació tan controvertida. Descobreixo que l’autor és Matthew Parris, exdiputat conservador al Parlament de Westminster i articulista de l’esmentat diari, a qui per cert tinc el plaer de conèixer personalment a través de la seva família catalana: una gent, per cert,  senzillament encantadora. Doncs bé, la seva anàlisi em sembla prou encertada i clara, tot i que al meu parer cau en l’error d’atribuir al govern espanyol expressions que mai no ha emprat cap membre de l’executiu central com ara l’amenaça d’enviar l’exèrcit en cas de mantenir-se el govern català en la seva voluntat de celebrar un referèndum per la independència. Així i tot, l’article fa una sèrie d’observacions que em semblen molt assenyades. És curiós com sovint els estrangers són els qui més lúcidament entenen la nostra realitat, sigui aquesta quina sigui, catalana, espanyola o ambdues coses alhora.

L’article fa algun comentari que no abunda en la premsa d’aquí i que per això val la pena de comentar, com ara el fet que l’argument de la indispensabilitat de Catalunya per a l’economia espanyola, que paradoxalment tant s’agraden de brandar els independentistes amb l’únic objectiu de palesar la insignificança d’Espanya al marge de Catalunya, és una pretensió reversible, perquè d’una banda serveix els independentistes per enaltir la importància de l’aportació catalana a l’economia espanyola (importància cabdal que el partidaris de la continuïtat de Catalunya a Espanya no només afirmem sinó que ens hi enorgullim en tant que catalans i espanyols), però alhora és un argument letal per als interessos dels partidaris de la independència de Catalunya, perquè posa en relleu la seva ingenuïtat en la mesura que obliden que la pretesa feblesa d’Espanya una vegada consumada la independència catalana seria el pitjor enemic de l’economia catalana independent, atès el fet que en tot cas el que quedés d’Espanya després de l’escissió de Catalunya continuaria essent el primer soci comercial del nou Estat català. Com es pot pretendre promoure el creixement econòmic d’un Estat naixent quan el teu principal soci comercial s’enfonsa? Em sembla un argument substancial i a més diferent dels habituals arguments en contra de l’opció independentista, és a saber, les dificultats que trobaria el nou Estat català per a aconseguir el reconeixement de la comunitat internacional (atès que, en cas d’assolir la independència, Catalunya hauria d’encetar un llarg pelegrinatge sol·licitant l’acceptació de tots i cadascun dels vora de dos-cents estats que integren la comunitat internacional) o el llarg procés en què s’hauria d’embarcar per a entrar a la Unió Europea. Nogensmenys, tot això és cert per bé que els independentistes convençuts s’entestin en desactivar els seus efectes entre els independentistes de nou encuny, els anomenats independentistes de cartera, atribuint-ho a l’anomenat discurs de la por, que s’ha convertit en una mena de comodí versàtil que permet els seus tenidors amagar les pròpies carències argumentals.

D’altra banda crec que, encara que a desgrat meu, possiblement tingui raó Parris quan insta Rajoy a facilitar el referèndum que proposa la coalició o tripartit (CDC, UDC i ERC) que de facto governa Catalunya, però no precisament perquè jo sigui partidari de la celebració d’aquest referèndum; al contrari, no considero que el referèndum per la independència representi cap triomf de la democràcia com pretenen els independentistes, sinó que al meu parer representa el fracàs de la nostra democràcia entesa com a mecanisme per a la gestió de la heterogeneïtat d’una societat determinada. Però ateses les circumstàncies i la disseminació per tot arreu del pervers discurs autodeterminista que domina l’opinió pública catalana i que parteix de la fal·làcia de què els catalans no ens hem autodeterminat fins ara, és a dir, que se’ns ha estat negant un dret que teníem com a poble. Obliden intencionadament que de fet els catalans ja ens autodeterminem junt amb la resta dels espanyols des de l’adveniment de la democràcia en els termes que formulen les Nacions Unides per a casos, com el d’Espanya, d’Estats sobirans i independents que “es condueixin de conformitat amb el principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles abans descrit (que es circumscriu als pobles sota el jou del colonialisme) i estiguin, per tant, dotats d’un govern que representi a la totalitat del poble pertanyent al territori, sense distinció per motius de raça, credo o color”.

Per últim, crec que l’articulista té raó quan planteja la celebració d’un referèndum de triple opció incloent-hi, a més de les opcions independentista i continuista, l’opció d’una autonomia més àmplia per a Catalunya sobretot des del punt de vista financer, basada fonamentalment en la refacció de l’actual sistema de finançament de les comunitats autònomes. En definitiva, crec que el que planteja Parris representa potser la darrera oportunitat per a evitar que el nacionalisme essencialista que s’estén per tot Catalunya com una taca d’oli assoleixi el seu objectiu, que no és de salvació com pretenen Junqueras i companya sinó de consumpció. No és en va que el discurs liberal conservador, tan arrelat al Regne Unit, que defensa Parris i que té les seves arrels en la lectura del polític i escriptor irlandès Edmund Burke, defensi les solucions intermèdies que no comportin grans ruptures amb la nostra constitució històrica, en la mesura que correm el risc de perdre herències importants que en bona part expliquen la nostra història tot donant-nos claus per a la interpretació del nostre present així com del nostre futur. En aquest sentit, s’ha de dir que quan els independentistes proposen d’acabar amb el proverbial pactisme català i desespanyolitzar Catalunya mitjançant un trencament abrupte del paraigua jurídic i de l’espai de convivència de què catalans i espanyols no catalans ens hem anat dotant mal que bé al llarg de més de cinc-cents anys el que en definitiva proposen és descatalanitzar Catalunya, en la mesura que Catalunya és part indissociable d’Espanya i viceversa.

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo La cuestión catalana, Nacional

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s