El perquè de la disciplina de vot

Encara ressona la polèmica entorn de la decisió de cinc diputats del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) de trencar la disciplina de vot en la votació sobre l’efectista declaració de sobirania aprovada la setmana passada pel Parlament de Catalunya. Una vegada més, es posa en entredit la qualitat de la nostra democràcia, tot comparant-la amb la d’altres països com ara els Estats Units, a on no existeix la disciplina de partit tal com l’entenem aquí. Es tracta, però, d’un gran error que rau en la nostra inclinació a comparar allò que no es pot comparar: un sistema proporcional amb llistes tancades i bloquejades, com el que tenim aquí, amb un sistema majoritari amb llistes obertes i circumscripcions uninominals com el d’allà, que d’altra banda dóna past al bipartidisme de què tant abominen alguns comentaristes patris. D’això n’ha parlat assenyadament avui el viceprimer secretari i portaveu del PSC en una entrevista al canal 3/24, en què ha reivindicat la sobirania del PSC i el seu propi dret a decidir.

No fa falta dir que el nostre sistema és millorable, més que més ara que es multipliquen els casos de corrupció als nostres partits, però convé entendre el perquè del nostre sistema polític i la raó per la qual al seu dia es va situar els partits polítics en una posició preeminent en l’entramat politicoinstitucional de l’Estat espanyol postfranquista. Al 1978 sortíem d’una dictadura que prohibia tots els partits polítics tret d’un, la Falange –després, això sí, de modelar-lo a la seva faiçó nacionalcatòlica-, per la qual cosa es va considerar convenient amb vista a la consolidació democràtica reforçar el pes d’aquelles estructures que en essència millor representaven el pluralisme de la nostra societat i per tant la negació del pensament únic de la dictadura: els partits polítics. De cabdillismes i personalismes ja n’hi restàvem servits després de quaranta anys d’autoritarisme. És per això que a Espanya els partits polítics van esdevenir la clau de volta de la transició democràtica, una transició –recordem-ho- que, per molt que ara s’intenti desvirtuar des de determinats posicionaments ideològics, va despertar al seu temps l’admiració gairebé unànime de la comunitat internacional pel seu caràcter transaccional i integrador.

Heus aquí, doncs, l’explicació del nostre sistema electoral, proporcional -encara que corregit- i amb llistes tancades i bloquejades configurades per la direcció de cadascun dels partits, i del nostre sistema de partits, que s’adiu amb la categoria de pluripartidisme limitat que descriu l’estasiologia. Doncs bé, la disciplina de partit és consubstancial al nostre sistema en la mesura que aquí no votem un candidat individual sinó una llista tancada, és a dir, que els nostres representants ho són en tant que escollits per la direcció del partit per a defensar un determinat programa en el marc de les institucions representatives. Els nostres diputats no són escollits directament pel poble sinó mitjançant la seva pertinença a un determinat partit. Un funcionament sense disciplina de vot només es concebible en el marc d’un sistema amb llistes obertes, o almenys desbloquejades, o si els diputats s’escullen en circumscripcions uninominals com als Estats Units o al Regne Unit.

Per tant, abans d’aplaudir a borbolls la decisió dels cinc diputats del PSC que es van abstenir en la precitada votació i condemnar de passada la sanció imposada per la direcció del partit, convé conèixer la realitat. D’altra banda, ja he dit que el nostre sistema és molt millorable, fins i tot crec que és urgent reduir l’omnipresència dels partits en àmbits de la realitat que no els hi pertoquen. Però compte, que convé no idealitzar altres sistemes, perquè, tot i que és evident que l’extraversió dels partits nord-americans sovint afavoreix l’elecció dels millors candidats en pro de l’interès general, tampoc no és or tot el que lluu. El sistema nord-americà té també els seus defectes i riscos, dels quals jo en destacaria cinc: 1) pot afavorir els personalismes i tot sovint relegar a l’oblit el debat ideològic i programàtic; 2) pot afeblir la cohesió interna dels partits, tot produint disfuncions intrapartidàries que en última instància poden acabar derivant en inestabilitat governamental; 3) pot arribar a distorsionar les propostes del partit de resultes de la participació d’outsiders, ja siguin independents o fins i tot, en cas de primàries obertes, votants d’altres partits; 4) pot augmentar el risc de clientelisme a mesura que els pronòstics electorals s’estrenyen; i 5) pot prolongar excessivament els períodes electorals, amb tot el que això pot comportar en termes d’inestabilitat i crispació social.

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo Nacional

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s