L’autèntica normalització lingüística a Catalunya

Enmig de l’actual desgavell polític i periodístic desfermat per l’esborrany de l’avantprojecte de llei d’educació del ministre Wert, enrenou que a Catalunya rau sobretot en la qüestió de la llengua, molts catalans trobem a faltar en els nostres polítics un discurs més assenyat, ponderat i allunyat de sentimentalismes i essencialismes romàntics que no porten enlloc més que a la confusió i, en alguns casos, fins a la confrontació entre catalans. Catalunya és un país bilingüe per definició en què conviuen admirablement bé castellanoparlants i catalanoparlants, cosa que d’altra banda resulta relativament fàcil ateses les evidents semblances entre els dos idiomes i la seva convivència al llarg dels anys. De fet, la interacció i la quotidianitat de l’ús alternatiu d’ambdues llengües al carrer, als comerços i a les converses amb els amics i amb la família m’ha semblat sempre un exemple de civisme i respecte pels altres, fins al punt que al meu parer constitueix avui dia el nostre autèntic fet diferencial, no només amb la resta d’Espanya sinó amb la resta del món.

Ara bé, difícilment mantindrem la bona convivència mentre la majoria dels nostres representants polítics i determinats mitjans de comunicació continuïn referint-se al castellà com si es tractés d’una llengua estrangera i no d’una de les llengües pròpies de tants i tants catalans. Sentint aquests dies alguns polítics, tertulians i opinants en general hom diria que el castellà s’ensenya a les aules catalanes gràcies a una concessió graciosa dels nostres governants o, en el millor dels casos, en virtut de l’abassegadora potència d’una llengua amb quatre-cents milions de parlants arreu del món, com és el castellà. No, senyors, la presència del castellà a l’escola pública catalana no és el fruit de la liberalitat dels nostres dirigents ni de la puixança del castellà, sinó de la realitat social catalana, puix que el castellà és la llengua habitual de més de la meitat de les famílies catalanes.

Si l’objectiu de la proposta de Wert pel que fa a la llengua és adaptar la llei a la doctrina del Tribunal Constitucional (TC), de què tant abominen alguns dels nostres polítics per bé que sense donar cap argument raonable ni fer cap anàlisi assenyada, llavors aquesta proposta no suposa cap atac al nostre model ni encara menys un atac a la llengua catalana, que són els arguments amb què sovint es pretén avortar qualsevol debat envers el nostre model lingüístic. La rebregada sentencia del TC considera “perfectament legítim que el català, atès l’objectiu de la normalització lingüística a Catalunya, sigui el centre de gravetat d’aquest model de bilingüisme”, encara que això no ha de significar en cap cas “l’exclusió del castellà com a llengua docent”. “Essent així que ambdues llengües han de ser no només objecte d’ensenyament, sinó també mitjà de comunicació en el conjunt del procés educatiu, és constitucionalment obligat que les dues llengües cooficials siguin reconegudes pels poders públics competents com a vehiculars”. És això un atac a la llengua catalana? Si us plau, siguem seriosos.

Convertir el castellà en llengua vehicular de l’educació juntament amb el català -que és al capdavall el que estableix el Tribunal Constitucional- no vol dir necessàriament perjudicar el català, ni tan sols equiparar el nombre d’hores de classe que s’imparteixen en cadascuna de les dues llengües. Sinó senzillament adaptar el nostre model actual a la realitat del país, cosa que es podria fer sense deixar de considerar el català la clau del volta del model, el centre de gravetat en expressió del propi Tribunal Constitucional, amb el benentès que el castellà segueix i molt probablement seguirà sent hegemònic en molts àmbits de la vida dels catalans, com ara l’oci o els mitjans de comunicació. N’hi hauria prou amb donar al castellà –reduït en el nostre actual model a dues hores de classe a la setmana- una presència a les aules més consistent amb el seu ús social, la qual cosa al meu parer enfortiria el català en comptes d’afeblir-lo. Ningú no ha parlat de crear dues línies en funció de la llengua, sinó senzillament d’introduir el castellà també com a llengua vehicular a les aules, cosa que no fa falta dir que no posaria en risc ni la pervivència del català ni la cohesió social. De fet, aquesta seria l’autèntica normalització lingüística a Catalunya.

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo La cuestión catalana, Nacional

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s