Petiteses jurídiques

Encara que sembli mentida, cada cop que m’assec a escriure unes línies intento fer-ho sobre qualsevol altra cosa, però no puc: em preocupa massa el futur del meu país com per fer el desentès. I això que de temes n’hi ha a cabassos, però la situació política que vivim a Catalunya i en el conjunt d’Espanya em sembla prou important i, ateses les presses amb què s’han convocat les properes eleccions catalanes, urgent com perquè tots fem l’esforç d’explicar-nos per mirar de redreçar la situació tot evitant una fractura social que ja es comença a albirar i que pot acabar resultant fatal per a la nostra societat.

Fa cosa de sis anys, al 2006, poc abans de l’entrada en vigor del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, vaig estar a Belfast i recordo que em va colpir d’horror la sensació d’estar davant d’una societat dividida que m’assaltà en veure la munió de banderes, unionistes o republicanes en funció del barri, que penjaven dels balcons de moltes de les cases de les barriades més humils de la capital d’Irlanda del Nord. (Dels murals amb motius bèl·lics homenatjant les respectives bandes terroristes –IRA i UVF-, és millor ni parlar-ne). En aquella ocasió vaig pensar que els catalans érem afortunats per haver aconseguit evitar mal que bé la divisió que tenalla societats com la d’Irlanda del Nord o el País Basc, i vaig concloure que allò era gràcies a l’altesa de mires de tots nosaltres, dels catalanistes, dels espanyolistes i de tots aquells que senzillament viuen i treballen a Catalunya, en feliç expressió de l’expresident Pujol d’abans del seu enlluernament independentista.

Però d’un quant temps ençà s’ha capgirat la situació: emergeix amb força una visió exclusivista de la catalanitat que pretén apaivagar qualsevol matís o redreçament que pugui estroncar l’inevitable destí del poble català: convertir-se en un Estat sobirà.

El president Mas diu que vivim moments històrics i immediatament s’afanya a matisar que històric no vol messiànic, però atesa la seva actitud hom no pot sinó pensar que el president no té gens clar el significat ni d’històric ni de messiànic. Assegurar que faràs un referèndum tant sí com no, dintre o fora de la legalitat espanyola, és creure que s’està per sobre del bé i del mal, és a dir, messianisme en estat pur. Encara més peregrí resulta que per salvar l’obstacle de la Constitució espanyola Mas apel·li als tribunals europeus, tret que es vegi amb cor de canviar la dinàmica judicial d’aplicació rigorosa dels tractats constitutius de la Unió Europea (UE). Ben mirat, sí que és probable que Mas s’hi vegi amb cor, atesa la pregunta que va plantejar a La Vanguardia com a futurible de cara al referèndum que pensa fer sí o sí: “Vostè desitja que Catalunya esdevingui un nou Estat de la Unió Europea?”. Tant se val que la Convenció de Viena de 1978 sobre successió d’Estats en matèria de tractats prevegi la seva aplicació en “tot tractat que sigui instrument constitutiu d’una organització internacional, sense perjudici de les normes relatives a l’adquisició de la qualitat de membre…”; i tant és que quant als requisits per entrar a la UE, el criteri sigui clar: s’exigeix la unanimitat dels Estats membres, és a dir, per evitar l’entrada d’un nou membre n’hi ha prou amb que un d’ells s’hi oposi. Bah, petiteses jurídiques!, deu pensar el president que tot ho pot. I això que els moments no són messiànics…

Messiànics no, però sí històrics. I potser sí que té raó el president i efectivament vivim moments històrics, no endebades si, una vegada superades totes les punyetes jurídiques del món, s’arribés a convocar el referèndum amb aquesta pregunta, Mas estaria donant la volta al procés que fins ara havien seguit tots els països per a entrar en la UE. L’accés a la UE només el poden demanar els Estats i no pas una part d’un Estat ni la seva ciutadania en bloc o en part, però els catalans alliberats d’Espanya pel nostre omnipotent president seríem els primers de la història en fer-ho. Una vegada més, això son petiteses, punyetes jurídiques sense importància. Perdoneu, però d’això en català se’n diu voler fer veure la lluna en un cove, i això més que en un nou Estat d’Europa ens pot acabar convertint en la riota d’Europa per obra del president de la Generalitat més irresponsable de la història. Déu el faci bo!

Anuncios

2 comentarios

Archivado bajo La cuestión catalana, Nacional

2 Respuestas a “Petiteses jurídiques

  1. Claudia

    Hola Nacho: la verdad es que no me extraña que no dejes de pensar en este tema. Es preocupante, la incertidumbre es enorme y no sé como no se dan cuenta. Tal vez si ven el programa de hoy, “Salvados” a las 21:30h, les dará que pensar…

  2. Jesús

    Nacho, aquest victimisme que ara sembla a que s’ha abonat el discurs espanyolista el trobo fora de lloc. El treure ara l’amenaça del trencament social em sembla desproporcionat, quan pel que es diferencia el procés català es per l’absència tant de violència com de trencament social, encara que faci temps que organitzacions i partits com C’s treballin per trencar-lo per treure rèdit electoral. El trencament social ni està, ni se l’espera, tal com es veure a la manifestació del 12 d’octubre, i no hi ha indicis de que vagi a succeir en un futur immediat. Som un sol poble com deia el PSUC. A no ser que ara els partits espanyolistes vulguin trencar-ho ara per aturar un procés polític impecable, cosa que sí que seria, no encara irresponsable, condemnable diria, es posarien al mateix sac que els unionistes de l’Ulster.
    No ha estat sempre l’espanyolisme exclusivista, que no ha acceptat el seu pluralisme intern? D’aquí ve l’auge del sobiranisme. Com es diria en castellà, “de aquellos barros, estos lodos”
    L’altre punt, la legislació europea, és bastant flexible, per no dir una altre adjectiu, tal com es va veure en l’annexió de la RDA per la RFA, o pel procés iniciat ara per la comissió europea d’admetre Kosovo com a estat membre tot i l’oposició de 5 membres de la UE (de 27), entre el quals Espanya. Val dir que Espanya és l’únic estat d’Europa occidental, considerat dels grans de la UE que no l’ha reconegut. No és Espanya qui es distancia d’Europa altra vegada, seguint el seu interès polític particular? No és Espanya la riota d’Europa, donada la seva reiterada negativa de no reconèixer Kosovo? Dir també que si no es fa el referèndum català, es per falta de voluntat, no perquè la Constitució ho impedeixi, de fet, només amb l’autorització del govern espanyol seria suficient, la seva negativa, potser sí que entela la reputació espanyola.
    La legislació de la UE, efectivament no preveu (que no prohibeix) el procés de secessió d’un estat. El que sí que és cert és que el Tractat de Lisboa no preveu l’expulsió, ni l’abandonament de la UE per part de cap estat. La sortida de Catalunya de la UE, com molts amenacen seria una sortida de la UE “de facto”, i per tant, el més probable es que no s’acabés produint. Si l’economia grega abandonés la UE produiria una daltabaix considerable, l’abandonament de Catalunya amb una mida similar a la grega, produiria un efecte similar, per tant no desitjable.
    A més com la teoria recull, la UE no és una organització internacional convencional, com la ONU, la OMC o la OTAN (organitzacions convencionals a que fa referència la convenció de Viena de 1978). La UE és una organització d’integració dels estats, on es cedeix sobirania de forma irrevocable, en favor de la Unió, fet que no succeeix a cap altra organització internacional del món. Anomenem-ho una espècie de superació dels estats, on l’estat membre perd part important de la seva sobirania. D’aquí ve la no-contemplació de l’abandonament de l’organització, per ser un OI particular.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s