Catalanitat és hispanitat

Avui he assistit a la concentració amb motiu del dia de la Hispanitat a la barcelonina Plaça de Catalunya. Ho he fet després de molt rumiar-ho: no precisament perquè no compartís l’essència d’allò que avui es reivindicava allí, la permanència de Catalunya a Espanya al capdavall, sinó perquè no estava convençut de l’oportunitat, o més ben dit, de la utilitat de la trobada amb vista a la seva finalitat. I és que ja se sap que una imatge val més que mil paraules, i en aquest cas la comparació amb la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre es donava per descomptada i potser des d’aquest punt de vista la convocatòria d’avui suposava d’antuvi portar en safata als independentistes una victòria simbòlica.

Però no ens enganyéssim: la iniciativa ha estat reeixida. I ho ha estat perquè aconseguir ajuntar milers de persones amb motiu de la festivitat del Dotze d’Octubre a Catalunya és en qualsevol cas un èxit, atès que el Dotze d’Octubre ha de suportar i lluitar contra l’estigma que la visió nacionalista romàntica prevalent a l’esfera política i mediàtica catalana ha aconseguit infligir a tot allò que tingui a veure amb Espanya, per la qual cosa no és casualitat que al nostre país siguin legió els que consideren que aquesta és una celebració inventada per la dictadura franquista i per tant condemnable.

Doncs bé, el dia de la Hispanitat ha estat la festa nacional d’Espanya -així com, val a dir-ho, d’una munió de països llatinoamericans- com a mínim des de 1918, és a dir, des d’abans de l’adveniment de les dues dictadures que hi va haver a Espanya durant el segle XX. El concepte d’hispanitat, endemés, és una idea central de la tradició catalanista, només cal llegir autors com ara Milà i Fontanals, Joan Maragall o fins i tot Prat de la Riba per a adonar-se’n. Però això ja són figues d’un altre paner.  

D’altra banda, també hi ha qui considera que senzillament avui no hi ha res a celebrar perquè el que avui es commemora en realitat no és res més que un “genocidi” perpetrat pels espanyols, com si en aquesta condició no estiguéssim inclosos els catalans per bé o per mal, com si no hi hagués hagut catalans a les expedicions colombines o com si els catalans no haguessin participat al igual de la resta d’espanyols en la colonització  d’Amèrica. Per cert, que aquest argument -el de negar la participació catalana en l’expansió de l’imperi espanyol dellà els mars- va assolir fa pocs dies un dels seus moments més àlgids, per no dir ridículs, quan el líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida, va comparar sense embuts la situació de la Catalunya d’avui amb la de Cuba just abans de la seva independència al 1898. Què potser Duran no sap que la pèrdua de les últimes colònies s’hauria pogut evitar o, com a mínim, endarrerir de no ser per la contumaç negativa de la burgesia industrial catalana, zelosa de la seva privilegiada situació comercial envers les restes de l’imperi,  a que el govern espanyol –desoint, per cert, els consells d’Antonio Maura- concedís l’autonomia que d’entrada reclamaven els cubans?

Vull recordar amb això que Espanya, i per tant la hispanitat, és una gran obra col·lectiva, amb les seves grandeses i misèries, en què els catalans han tingut una participació decisiva, amb figures tant senyeres com ara el primer governador de Califòrnia Gaspar de Portolà; l’historiador i diputat a les Corts de Cadis Antoni de Capmany; el gran filòsof Jaume Balmes; dos dels tres presidents de la Primera República Espanyola, Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall; el general Prim i tants i tants personatges que al llarg de la història han fet de la catalanitat part indissociable de la hispanitat.  

Anuncios

5 comentarios

Archivado bajo Historia, La cuestión catalana, Nacional

5 Respuestas a “Catalanitat és hispanitat

  1. Jesús

    Hola Nacho, et felicito pel tractament que fas de la realitat, però com saps tinc una altra visió dels fets
    Detecto un cert victimisme en el teu comentari, el mateix que denuncies repetidament dels nacionalistes catalans : Potser es un fet inèdit una festa de la Hispanitat a Barcelona, però potser es que tampoc mai s’hi havia organitzat mai cap (excepte les de grupuscles d’ultradreta) i no, no estan prohibides com es repeteix de forma insistent des dels mitjans de Madrid.
    Potser la causa de l’escassa participació és aquest tipus d’espanyolisme arcaic (per no emprar cap altre adjectiu contundent) que crec no té cap classe d’atractiu, si amb aquest mateix discurs es podria mobilitzar més gent de la gent que ja hi ha anat, tu mateix dius els dubtes que has tingut d’anar-hi. La major part de la gent no-independentista no s’identifica amb aquest discurs, potser es que ha quedar obsolet i el record recent del franquisme es massa dur…I a sobre el tipus de gent que hi ha anat, a diferència del discurs independentista català, que es més modern en aquest sentit, tot i que hi hagi gent que no el comparteixi.
    Un altre apunt, la iniciativa de l’empresa de conquesta d’Amèrica era castellana, (tractat de Tordesillas), doncs el Virregnat de Nova Espanya i el del Perú pertanyien jurídicament a la Corona de Castella, i per tant estava vetat el comerç als no castellans, (catalans, flamencs, portuguesos) encara que formessin part de la mateixa corona, l’únic port autoritzat per la Casa de Contratación era el de Sevilla i més tard Cadis. Jurídicament catalans i castellans són estrangers fins el 1715, quan jurídicament es crea Espanya amb el decret de Nova Planta i per tant catalans i castellans deixen de ser estrangers per a homogeneïtzar-se tots com a espanyols.
    Van haver catalans que a partir de llavors van participar en l’empresa com la figura d’Antonio López, esclavista català i que per cert encara té una plaça a Barcelona. Que hi hagués catalans (pocs o molts) no deixa de seguir sent un genocidi, com tots els colonialismes, ni pot justificar-lo..
    S’ha de dir donant-te la raó, que van ser els catalans els que van treure més profit de les últimes colònies d’Espanya en un segle i mig, que els ports de Sevilla i Cadis en quatre segles.
    I es cert que els catalans han participat en la hispanitat, però renunciant en part o totalment a la seva catalanitat, el mateix Capmany, declara el català un idioma “muerto para el imperio de las letras”, idea que encara avui preval…

    • Jesús, ja saps que sempre m’agrada rebre la teva crítica a les meves opinions, ja que sempre hem discrepat des del respecte mutu. Si no, no coneixeries tu tant bé les meves opinions com crec que jo conec les teves. Quant al que dius, sí és cert que hi ha un cert victimisme en l’espectre espanyolista de Catalunya, però no és menys cert que avui dia l’opinió prevalent en l’esfera pública i mediàtica catalana està basada en una confrontació sense matisos entre Catalunya i Espanya -per fer servir el llenguatge dominant amb finalitats discursives, bé saps que jo preferiria dir Catalunya-resta d’Espanya, puix que per a mi Espanya sense Catalunya deixa de tenir sentit-. La confrontació la vol remuntar el nacionalisme romàntic als temps de la Guerra de Successió, establint un contínuum entre aquells successos i episodis posteriors com les dictadures de Primo de Rivera i Franco. Sé que no fa falta que et digui que aquestes tres coses tenen poc a veure des del punt de vista de la voluntat, és a dir, el que va voler fer Felip V va ser unificar el conjunt dels seus territoris sota una mateixa llei a l’efecte de racionalitzar l’administració de l’Estat, però sense cap intencionalitat de genocidi cultural ni res per l’estil. Aquesta no és una opinió meva, sinó que el mateix Jaume Vicens Vives a la seva Notícia de Catalunya ho explica abastament. De fet, una altra qüestió que historiografia romàntica catalana ha intentat soterrar és el fet que el Principat de Catalunya va assolir el seu període més pròsper des del punt de vista del desenvolupament econòmic i social precisament a partir de l’arribada de la avui blasmada dinastia Borbònica, sobretot a partir de l’obertura del comerç amb Amèrica als ports catalans. El desenvolupament industrial català no només es dóna gràcies al caràcter menestral de la seva gent, que també, sinó que endemés deriva de l’explotació del mercat espanyol peninsular i ultramarí. De nou, insisteixo en la indissociabilitat entre catalanitat i espanyolitat.

      No és casualitat, llavors, que després els catalans participessin com la resta de pobles d’Espanya per exemple en la defensa del territori davant de la invasió napoleònica, com tampoc ho és que participessin activament i amb una nombrosa representació d’una vintena de diputats en l’elaboració de la Constitució de Cadis al 1812 amb tot el que aquest text va significar. Els diputats catalans, els liberals com Antoni de Capmany però també els tradicionalistes com l’eclesiàstic Jaume Creus, tot i els desacords en algunes qüestions com ara la recuperació dels furs de l’època dels Àustries, van estar d’acord en qüestions essencials que avui dia són molt actuals com ara el tema de la llengua. El castellà com a llengua comuna a tots els espanyols, no ens enganyéssim, té fins al segle XX poc d’imposició i molt de pragmatisme. D’aquí la frase de Capmany que esmentes, però el fet que Capmany digués que el català era una llengua morta per a la república de les lletres no implica que renunciés a la seva catalanitat, ni de bon tros. Parlar castellà no és ara, però sobretot no ho era llavors, renunciar a la catalanitat. Aquesta idea és una idea romàntica pròpia d’un nacionalisme Volkgeist que, d’altra banda, impedeix que Catalunya com a nació cultural esdevingui a més nació cívica.

      La participació catalana en la grandesa d’Espanya ha estat innegable, com també ho ha estat la seva participació en les seves misèries. No oblidem que el dictador Primo de Rivera fa el seu cop d’Estat com a Capità General de Catalunya amb el suport de la burgesia catalana i concretament de la Lliga Regionalista. Més tard, Francesc Cambó va posar la seva fortuna a disposició de l’alçament franquista i un bon grapat d’intel·lectuals com ara Xavier de Salas, Ignasi Agustí o el gran Eugeni D’Ors van integrar l’anomenat Grupo de Burgos. És per això que insisteixo en què el nacionalisme català s’ha prevalgut del llarg hivern del franquisme per a refer la història a la seva faiçó i projectar una imatge distorsionada de les relacions de Catalunya, ara sí, amb la resta d’Espanya.

      • Jesús

        Nacho, no m’atreviria a negar el genocidi cultural, o dit d’una altra manera, l’homogeneïtzació. Felip V, més que una millor gestió administrativa, el que volia era la implantació de l’absolutisme com a França, i l’eliminació de qualsevol límit executiu o jurisdiccional a la figura del rei en forma de Corts, Generalitat o qualsevol singularitat territorial. No eren unes Corts democràtiques les anteriors a 1714, però el que les va substituir encara estava més allunyat de un significat remot de pluralisme, una reducció a les lleis i costums de Castella. És quant els catalans entren a formar part de la hispanitat.
        Tampoc m’atreviria a negar que si que havia voluntat en castellanitzar el regne, explícitament? Però seria conseqüència indirecta de les polítiques d’homogeneïtzació. En tot cas l’espanyolització ha estat un objectiu declarat explícitament o implícitament pels governs espanyols, portat fins al paroxisme durant el franquisme i recordat recentment per l’inefable ministre José Ignacio Wert.

        El volkgeist, el nacionalisme romàntic alemany, tot i ser diferent de la il•lustració francesa, no deixa de ser part de les mateixes idees il•lustrades de ciutadà, però des d’una visió prussiana. En paraules del poc sospitós d’independentisme Juan José López Burniol, no deixa de ser una altra cara de la mateixa moneda, no per això menys il•lustrat i menys igualitari. No és pitjor ni menys cívic. I és posterior a les Corts de Cadis.
        Dit això, el fracàs de l’estat liberal durant el segle XIX contribueix en part al naixement del catalanisme. El catalanisme hegemònic fins llavors era la Lliga Regionalista, conservadora, espanyolista fins a un punt avui dia impensable, fins a l’irrupció d’ERC el 1931 com a força regeneradora del catalanisme i del republicanisme, proclamant la república Francesc Macià, al crit popular de “mori Cambó!”. No oblidar que l’interès del catalanisme en reformar Espanya fins llavors era un interès majoritàriament comercial o d’estabilitat econòmica.
        Però el teu anàlisi queda coix perquè en el teu anàlisi del catalanisme i el seu “canvi de rumb” et deixes l’altra part, la involució de l’espanyolisme.
        El punt d’inflexió del catalanisme és la dictadura. Cert que certs sectors del catalanisme li van donar suport (alguns com a instint de supervivència davant la revolució social), però es cert que no era el que s’esperaven, Cambó va morir auto exiliat a Buenos Aires. Definitivament la transició fa canviar el rumb del catalanisme, i es torna definitivament transversal, i definitivament impulsat nacionalment cap a la ruptura amb Espanya, com diria el llenguatge dominant, pels governs tripartits de la Generalitat.
        Puc llegir entre línies una condemna d’aquest canvi de rumb del catalanisme en un segle, efectivament mentre l’estat espanyol ha estat favorable als interessos catalans (o millor dit, als de la burgesia catalana) tot ha anat bé, recordem els governs de Pujol, però les posicions polítiques, ni les constitucions no poden ser pètries, immutables al llarg del temps, com sembla que passa a la política espanyola.

  2. Emilio

    Distanciant-me de la vessant històrica que tots 2 molt bé descriviu amb totes les seves fronteres policromàtiques i contribucions al creixement de cada un dels territoris, m’hagués agradat assistir a l’acte de Plaça Catalunya per tal de demanar UNITAT devant de la dramàtica situació que atravessa el país. Consideracions històriques i processos de futur perden importància en el context en el que ens trobem avui en dia i només serveixen per que els polítics segueixin ajornant la presa de decisions i la cerca de consens en aspectes decisius per la societat i la economia. No ens ho mereixem ni els catalans ni els espanyols (inclouent-me en totes dues comunitats).
    Felicitats pel blog! Molt interessant. Salutacions,

  3. Cataluña siempre ha sido corazón y pulmón de España, nunca una mera extremidad. Ha sido protagonista principal de todas sus hazañas, de todos sus fracasos, de todas sus aventuras. Cataluña ha marcado en muchas ocasiones el rumbo del destino de España y ha estado presente como protagonista principal en los episodios mas esperpénticos de la historia española. Es una auténtica vergüenza y una inmoralidad absoluta que ahora el catalanismo intente hacer ver a la gente (sobre todo a los alumnos de sus escuelas públicas) que Cataluña nunca ha tenido nada que ver con el devenir de la historia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s