Archivo mensual: febrero 2012

Pujol, Don Joan redimit

Fa temps que vull parlar sobre l’expresident Pujol, que darrerament no deixa de fer l’ullet a l’independentisme, la qual cosa sembla haver agafat per sorpresa bona part de l’opinió pública catalana. Contràriament, però, la veritat és que, sempre que l’he sentit parlar i l’he llegit a la premsa últimament, mai no he tingut la sensació d’estar escoltant un arribista ni un convers, sinó un independentista de cap a peus, però bon coneixedor de la pluralitat de la societat catalana i, per això i, al meu entendre, no per cap altre motiu, caut i fins a cert punt ponderat.

No és casualitat, doncs, que sigui precisament ara, un cop retirat –o enretirat, com ell mateix s’agrada de dir- de la primera línia política, quan Pujol proclama el seu independentisme. De fet, crec que allò que alguns -començant pel propi interessat- s’entesten a presentar com una mena de desvetllament del somni dogmàtic, no és més que el punt final amb què Pujol sempre va voler coronar la seva trajectòria política. Mentre el sento argumentar últimament no puc evitar pensar en el clàssic Don Joan empedreït que, tot i haver-se casat amb la dona de la seva vida, no és capaç de resistir-se a la seva debilitat pel bell sexe i s’entrega dia rere dia, nit rere nit, al galanteig, sense oblidar-se, és clar, de treure’s i posar-se l’aliança a discreció. Però el temps no passa endebades per a ningú, ni tan sols per al nostre Don Joan, que, després d’anys i panys d’encaterinaments, decideix posar-hi seny, no de bona voluntat sinó després de comprovar que ja no és el que era. És llavors, i només llavors, quan el galant es cenyeix l’aliança i jura amor etern a la seva estimada. Ho fa convençut que és el millor per a ell, però, per si de cas, es justifica davant de si mateix lloant les bondats imaginades de la seva estimada i renegant dels seus amors pretèrits, la qual cosa és sens dubte legítima.

No obstant això, el que al meu parer no és tan justificable és que a més a més intenti convèncer els altres de la veracitat de les seves paraules difamant i menyspreant les seves antigues amants. Així, doncs, molts catalans agrairíem al senyor Pujol que es declarés independentista sense embuts o, en tot cas, que doni explicacions raonables de la seva posició, però que no pretengui convèncer-nos que aquesta és conseqüència inevitable de la naturalesa perversa de l’Estat espanyol, del seu centralisme, de la seva catalanofòbia, etcètera, etcètera, perquè amb això no fa més que sublimar el seu proverbial victimisme. Res de nou sota el sol. Per cert, Espanya és avui dia un dels Estats més descentralitzats del món, a més d’un dels més sensibles als fets diferencials de les nacionalitats i regions que integren l’Estat, així que si us plau, senyor Pujol, atreveixi’s a ser independentista a bona fe i no mitjançant la demagògia i la faula.

Deja un comentario

Archivado bajo La cuestión catalana, Nacional