Catalunya, Escòcia i la UE

L’anunci del primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, de convocar un referèndum sobre la independència per a la tardor de 2014 ha desfermat l’eufòria dels independentistes escocesos, i de retruc ha esperonat els partidaris de la independència de Catalunya. Lògic. Nogensmenys, alguns analistes nostrats s’afanyen a fer càlculs equívocs i de dubtosa aplicació pràctica envers l’endemà d’una hipotètica independència d’Escòcia (o de Catalunya). Doncs bé, sobre aquest particular una de les qüestions que més amoïna els independentistes escocesos (i catalans) és sens dubte la de la integració del nou Estat escocès (o català) a la Unió Europea.

Ara bé, no fa falta dir que els partidaris de la independència no permetran que la realitat faci malbé els seus somnis irredemptistes, i ja s’afanyen a trobar arguments en pro del seu objectiu. En aquest context apareix la peregrina teoria de la secessió interna defensada pertot arreu pel professor de Dret Constitucional Antoni Abat i Ninet, entre d’altres. Segons ell, el dret internacional no impediria que Escòcia o Catalunya es convertissin de manera pràcticament automàtica en un nou estat membre de la UE, emparant-se en la Convenció de Viena de 1978 sobre successió d’Estats en matèria de tractats, la qual cosa és si més no discutible. D’entrada perquè la dita convenció preveu la seva aplicació en “tot tractat que sigui instrument constitutiu d’una organització internacional, sense perjudici de les normes relatives a l’adquisició de la qualitat de membre…”. I quant als requisits per entrar a la UE, el criteri és clar: s’exigeix la unanimitat dels Estats membres, és a dir, per evitar l’entrada d’un nou membre n’hi ha prou amb que un d’ells s’hi oposi.

Abat i Ninet, autor de l’estudi Catalunya independent en el si de la UE, defensa que “si Catalunya s’independitzés, la resta de l’Estat espanyol passaria a ser també un estat nou i, per tant, jugaria en igualtat de condicions en l’escena internacional”, i per acabar-ho d’adobar posa com exemple els casos de la Unió Soviètica, Txecoslovàquia i Iugoslàvia. Doncs bé, precisament aquests tres casos desacrediten de ple la seva afirmació inicial atès que, d’acord amb la doctrina internacionalista més autoritzada, els casos de la Unió Soviètica, d’una banda, i els de Txecoslovàquia i Iugoslàvia, de l’altra, són substancialment diferents. El desmembrament de la Unió Soviètica es considera des del punt de vista del dret internacional contemporani una secessió d’Estats (les antigues repúbliques soviètiques), i és per això que Rússia va succeir la Unió Soviètica en qualitat de membre d’organitzacions internacionals com ara les Nacions Unides, sense necessitat de demanar-hi l’admissió. Sens dubte, una hipotètica independència d’Escòcia o de Catalunya s’encabiria en la categoria de secessió o separació d’una part del territori d’un Estat.

Per contra, els casos de Txecoslovàquia i Iugoslàvia es consideren supòsits de dissolució d’un Estat, per la qual cosa es considera que no hi ha transmissió de la condició de membre d’una organització internacional. És a dir, els nous Estats resultants van haver de demanar la seva admissió com a membres de les organitzacions internacionals a les quals havia pertanyut l’Estat matriu del qual formaven part. Així, doncs, algú pot defensar seriosament que una eventual independència d’Escòcia o de Catalunya s’adiria amb aquesta categoria?

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo La cuestión catalana, Nacional

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s